2020

Sens dubte, l'any 2020 serà un any que recordarem durant molt de temps. I no pel que ens pensàvem que el recordaríem quan li donàvem la benvinguda -hi havia qui apreciava en el número 2020 un simbolisme relacionat amb la simetria i la perfecció-. Aquest any ha estat molt intens, imprevisible i, per a molts, desgraciadament fatídic. La Covid-19 ha canviat el curs de les nostres vides. 

La pandèmia ha conquerit tot el planeta, de nord a sud i d'est a oest. Ha afectat països grans, petits, amb sistemes de salut robustos i de fireta, a tothom. Si bé la manera com s'ha combatut el virus ha estat diferent a cada lloc, a tot arreu ha causat estralls. Ara bé, per fortuna, sembla que, com amb qualsevol escull que s'ha trobat la humanitat en el seu camí, acabarem trobant una sortida a aquesta situació. Així doncs, sembla sensat fer-se la pregunta: després del coronavirus, què? El cert és que s'ha especulat molt sobre això: augment de les activitats i el comerç per internet; impuls de la intel·ligència artificial, amb els avantatges i riscos que comporta; etc.

A mi, però, hi ha algunes altres tendències que també m'agradaria que s'accentuessin. Una d'elles és el sentiment de pertinença als nostres pobles i ciutats, estiguin situats on estiguin situats i tinguin la forma que tinguin. Durant el confinament, i sobretot durant algunes fases del desconfinament, en les quals no podíem moure'ns dels nostres municipis, per força vam adonar-nos que cada tros de terra, cada metre quadrat, era valuós, estigués situat en una vall idíl·lica o en una zona fortament industrialitzada, i fora bo que no ho oblidéssim. Una altra cosa que confio que hàgim après i que tampoc oblidem, és a saber destriar allò essencial d'allò superflu, i a estimar més i millor aquells qui ens estimen i estimem, perquè no som immortals i cada moment compta. 

Dídac Santisteban Viaplana

Dubtes estratègics per a la Independència

La relació entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana no ha estat la millor d'ençà que van decidir presentar-se per separat a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017. Cada formació política, després de l'1 i el 27 d'octubre de 2017, de l'aplicació del 155 i de l'empresonament i exili del Govern, va decidir plantejar estratègies diferents per arribar a la independència o, si més no, aconseguir fer un referèndum d'autodeterminació vinculant. El resultat electoral d'aquells comicis, que va obligar-los a entendre's per a governar, no els va fer posar-se d'acord en una estratègia unitària per a la continuïtat del Procés, i tota la legislatura se n'ha ressentit.

Tot i que ambdós espais polítics abracen l'opció de dialogar amb l'Estat per resoldre el conflicte polític català, la forma com encaren aquest diàleg és molt diferent. Esquerra Republicana sembla disposada a posar el diàleg per davant de tot, mentre que a Junts per Catalunya s'és més escèptic i es demanen garanties i concreció. Amb tot, també hi ha l'interès, sobretot per part d'Esquerra Republicana, de marcar perfil propi amb la voluntat d'arribar als votants dels Comuns i del PSC per, segons diuen, eixamplar la base de l'independentisme. A mi, però, l'estratègia d'Esquerra Republicana em suscita alguns dubtes que vull exposar.

D'una banda, està el fet que perquè el diàleg arribi allà on es vol arribar -en el nostre cas, a la independència o a un referèndum d'autodeterminació vinculant- cal poder pressionar quan faci falta, i amb què podem negociar els catalans? La força de la gent i unes institucions segures de sí mateixes disposades a plantar-se quan faci falta és l'únic que fins ara ha desbordat l'Estat, com es va demostrar els dies 1 i 3 d'octubre de 2017. I per a això fa falta unitat política i social en l'independentisme i una responsabilitat que vagi més enllà de l'habitual, quelcom que sembla que Esquerra Republicana ha decidit aparcar.

D'altra banda, està la qüestió d'eixamplar la base de l'independentisme, que trobo perillosa. Per què? Perquè és un error creure que votar un partit o un altre assegurarà o no el vot favorable en un referèndum d'autodeterminació. Si tot i ser independentista, allunyes el teu discurs de la independència, és probable que guanyis nous votants disposats a votar-te per la resta de polítiques que prediques, però que en un eventual referèndum d'autodeterminació o en unes eleccions plebiscitàries no et seguiran. De fet, el CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) ha publicat que un gruix significatiu dels votants d'Esquerra Republicana no són independentistes. Conclusió: eixamplar la base del partit no té perquè ser sinònim d'eixamplar la base de l'independentisme. Governar bé és imprescindible per ser creïble, però, per bé o per mal, la manera de fer nous independentistes és parlar de la independència, explicar-la i convèncer.

Aquests són els principals dubtes que em suscita l'estratègia d'Esquerra Republicana, però el debat sobre com continuar i culminar el Procés és ben obert. A parer meu, l'equilibri entre diàleg i fermesa, la unitat estratègica i uns lideratges sòlids i compromesos són el camí.

Dídac Santisteban Viaplana