La relació entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana no ha estat la millor d'ençà que van decidir presentar-se per separat a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017. Cada formació política, després de l'1 i el 27 d'octubre de 2017, de l'aplicació del 155 i de l'empresonament i exili del Govern, va decidir plantejar estratègies diferents per arribar a la independència o, si més no, aconseguir fer un referèndum d'autodeterminació vinculant. El resultat electoral d'aquells comicis, que va obligar-los a entendre's per a governar, no els va fer posar-se d'acord en una estratègia unitària per a la continuïtat del Procés, i tota la legislatura se n'ha ressentit.
Tot i que ambdós espais polítics abracen l'opció de dialogar amb l'Estat per resoldre el conflicte polític català, la forma com encaren aquest diàleg és molt diferent. Esquerra Republicana sembla disposada a posar el diàleg per davant de tot, mentre que a Junts per Catalunya s'és més escèptic i es demanen garanties i concreció. Amb tot, també hi ha l'interès, sobretot per part d'Esquerra Republicana, de marcar perfil propi amb la voluntat d'arribar als votants dels Comuns i del PSC per, segons diuen, eixamplar la base de l'independentisme. A mi, però, l'estratègia d'Esquerra Republicana em suscita alguns dubtes que vull exposar.
D'una banda, està el fet que perquè el diàleg arribi allà on es vol arribar -en el nostre cas, a la independència o a un referèndum d'autodeterminació vinculant- cal poder pressionar quan faci falta, i amb què podem negociar els catalans? La força de la gent i unes institucions segures de sí mateixes disposades a plantar-se quan faci falta és l'únic que fins ara ha desbordat l'Estat, com es va demostrar els dies 1 i 3 d'octubre de 2017. I per a això fa falta unitat política i social en l'independentisme i una responsabilitat que vagi més enllà de l'habitual, quelcom que sembla que Esquerra Republicana ha decidit aparcar.
Tot i que ambdós espais polítics abracen l'opció de dialogar amb l'Estat per resoldre el conflicte polític català, la forma com encaren aquest diàleg és molt diferent. Esquerra Republicana sembla disposada a posar el diàleg per davant de tot, mentre que a Junts per Catalunya s'és més escèptic i es demanen garanties i concreció. Amb tot, també hi ha l'interès, sobretot per part d'Esquerra Republicana, de marcar perfil propi amb la voluntat d'arribar als votants dels Comuns i del PSC per, segons diuen, eixamplar la base de l'independentisme. A mi, però, l'estratègia d'Esquerra Republicana em suscita alguns dubtes que vull exposar.
D'una banda, està el fet que perquè el diàleg arribi allà on es vol arribar -en el nostre cas, a la independència o a un referèndum d'autodeterminació vinculant- cal poder pressionar quan faci falta, i amb què podem negociar els catalans? La força de la gent i unes institucions segures de sí mateixes disposades a plantar-se quan faci falta és l'únic que fins ara ha desbordat l'Estat, com es va demostrar els dies 1 i 3 d'octubre de 2017. I per a això fa falta unitat política i social en l'independentisme i una responsabilitat que vagi més enllà de l'habitual, quelcom que sembla que Esquerra Republicana ha decidit aparcar.
D'altra banda, està la qüestió d'eixamplar la base de l'independentisme, que trobo perillosa. Per què? Perquè és un error creure que votar un partit o un altre assegurarà o no el vot favorable en un referèndum d'autodeterminació. Si tot i ser independentista, allunyes el teu discurs de la independència, és probable que guanyis nous votants disposats a votar-te per la resta de polítiques que prediques, però que en un eventual referèndum d'autodeterminació o en unes eleccions plebiscitàries no et seguiran. De fet, el CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) ha publicat que un gruix significatiu dels votants d'Esquerra Republicana no són independentistes. Conclusió: eixamplar la base del partit no té perquè ser sinònim d'eixamplar la base de l'independentisme. Governar bé és imprescindible per ser creïble, però, per bé o per mal, la manera de fer nous independentistes és parlar de la independència, explicar-la i convèncer.
Aquests són els principals dubtes que em suscita l'estratègia d'Esquerra Republicana, però el debat sobre com continuar i culminar el Procés és ben obert. A parer meu, l'equilibri entre diàleg i fermesa, la unitat estratègica i uns lideratges sòlids i compromesos són el camí.
Dídac Santisteban Viaplana
