La meva experiència a Guinea Equatorial

El passat mes de desembre vaig tenir l'oportunitat de visitar Guinea Equatorial de la mà de la meva parella, que hi té les seves arrels familiars i, certament, va ser una experiència molt diferent de com me l'hauria poguda imaginar. De fet, viatjant-hi vaig veure clar que els prejudicis i, sobretot, la ignorància sobre el que és i el que passa al continent africà són molt més grans del que pensava.

Una experiència com la meva, de només uns dies i en un entorn personal conegut, no es pot dir que permeti una radiografia precisa de com és un país tan diferent del nostre, ni molt menys extrapolar-ho a tot un continent, però sí que em va permetre constatar la magnitud d'aquesta diferència i confirmar que no hi era només en allò que podia imaginar, en l'estructura econòmica, sinó en molts altres àmbits.

A Guinea Equatorial hi vaig descobrir un altre ritme de vida i de treball, que la música a tothora i a tot arreu no molesten si ballar forma part de la rutina diària, que absolutament tot es pot negociar i que es pot provar la fruita més fresca i dolça mentre respires un aire carregat per l'olor de petroli de les refineries. Hi vaig trobar un país de contrastos, en el qual el castellà és l'única llengua oficial sense ser la llengua de ningú.

La colonització espanyola i els estralls que va provocar hi són ben presents, a Guinea Equatorial. També es palesa, tant a l'espai públic com als àmbits privats, el fet que una mateixa elit política hagi dirigit el país des de fa anys. I tot plegat en un territori petit en el qual en algun moment em va arribar a semblar que tothom es coneixia.

La meva experiència a Guinea Equatorial, doncs, és la meva, així ho vaig viure jo. Allà hi vam celebrar el meu 25è aniversari, amb màniga curta al mes de desembre, ho recordaré sempre. I tot i que l'experiència de qualsevol altre serà sempre diferent, crec que un aprenentatge compartit pot ser que cal ser humils i curiosos, perquè el nostre món sempre és a temps de sorprendre'ns. 

                                                          Dídac Santisteban Viaplana

Enric Prat de la Riba, el referent

Quan em pregunten per un referent, ho tinc clar: Enric Prat de la Riba (Castellterçol 29/11/1870 - 01/08/1917), qui fou president de la Mancomunitat de Catalunya del 1914 al 1917. Una institució que agrupava les quatre demarcacions catalanes i que va representar la primera expressió d'unitat territorial de Catalunya des de 1714. Prat de la Riba, la Lliga Regionalista i el conjunt del govern de la Mancomunitat de Catalunya, van ser capaços de desenvolupar, amb pocs recursos i durant el poc temps que va durar la institució, una obra de govern que va fer progressar el país materialment i nacional, amb polítiques pioneres que van suposar la creació de normes, obres i institucions, que en molts casos han transcendit fins avui.

Prat de la Riba és referent per diversos motius: per la seva manera d'entendre la vida, per la seva manera d'entendre la política i per la seva manera d'entendre el país. Era catòlic i la fe l'acompanyava en tot allò que feia, tant en l'àmbit personal com en els assumptes públics, quan predicava l'austeritat i defugia l'ostentació i la vanitat. Sempre respectuós i obert a escoltar, alhora que ferm i decidit, tot i ser una persona tímida i reservada. Així mateix, entenia la política des d'un fort sentiment d'institucionalitat, que amarava les seves accions de l'autoritat necessària per fer gran una institució -la Mancomunitat- que en realitat no ho era. Va preferir comptar sempre amb 'els millors' i no necessàriament amb 'els seus', allunyar-se del sectarisme empetitidor per apropar-se a la Catalunya nacional, que explica de manera raonada i sentida al seu cèlebre assaig "La Nacionalitat Catalana". 

Enric Prat de la Riba, que es podria definir com el pare del nacionalisme català, és un personatge interessantíssim de la nostra història que caldria conèixer i reivindicar molt més, també pels qui no han seguit la seva estela política i no comparteixen del tot els seus postulats.

Dídac Santisteban Viaplana

Els joves del 2021

Els joves, aquell grup d'edat entre els 15 i els 30 anys, més o menys. Sovint incompresos, sovint oblidats i, amb la Covid-19, excessivament assenyalats. I no pas per posar el focus en els seus problemes, sinó per a situar-los, per part d'alguns, com a part del problema. Sens dubte, una llàstima i una gran injustícia.

La generació que ha crescut amb el més alt nivell de benestar, deien, la més preparada i, paradoxalment, la que preveu el futur més incert. El coronavirus i la crisi que se n'ha derivat ha agreujat encara més els problemes ja endèmics dels joves i, en lloc de posar-se a empènyer amb ells, són molts els qui, influïts pels seus prejudicis, han pretès presentar-los com uns éssers totalment aliens a la pandèmia. Ara bé, la realitat és tossuda, i tan bon punt es va obrir la possibilitat de vacunació contra la Covid-19 als majors de 16 anys, els servidors del Departament de Salut es van col·lapsar per l'allau de peticions. Una clara mostra de la conscienciació i el compromís de la majoria del jovent d'aquest país.

Així doncs, els joves hi érem i hi som per trobar solucions, amb la pandèmia i en moltes altres ocasions. Potser caldria que ens prenguessin més seriosament, i que entenguéssim tots plegats que, malgrat les diferències generacionals, estem remant en la mateixa direcció.

Dídac Santisteban Viaplana

2020

Sens dubte, l'any 2020 serà un any que recordarem durant molt de temps. I no pel que ens pensàvem que el recordaríem quan li donàvem la benvinguda -hi havia qui apreciava en el número 2020 un simbolisme relacionat amb la simetria i la perfecció-. Aquest any ha estat molt intens, imprevisible i, per a molts, desgraciadament fatídic. La Covid-19 ha canviat el curs de les nostres vides. 

La pandèmia ha conquerit tot el planeta, de nord a sud i d'est a oest. Ha afectat països grans, petits, amb sistemes de salut robustos i de fireta, a tothom. Si bé la manera com s'ha combatut el virus ha estat diferent a cada lloc, a tot arreu ha causat estralls. Ara bé, per fortuna, sembla que, com amb qualsevol escull que s'ha trobat la humanitat en el seu camí, acabarem trobant una sortida a aquesta situació. Així doncs, sembla sensat fer-se la pregunta: després del coronavirus, què? El cert és que s'ha especulat molt sobre això: augment de les activitats i el comerç per internet; impuls de la intel·ligència artificial, amb els avantatges i riscos que comporta; etc.

A mi, però, hi ha algunes altres tendències que també m'agradaria que s'accentuessin. Una d'elles és el sentiment de pertinença als nostres pobles i ciutats, estiguin situats on estiguin situats i tinguin la forma que tinguin. Durant el confinament, i sobretot durant algunes fases del desconfinament, en les quals no podíem moure'ns dels nostres municipis, per força vam adonar-nos que cada tros de terra, cada metre quadrat, era valuós, estigués situat en una vall idíl·lica o en una zona fortament industrialitzada, i fora bo que no ho oblidéssim. Una altra cosa que confio que hàgim après i que tampoc oblidem, és a saber destriar allò essencial d'allò superflu, i a estimar més i millor aquells qui ens estimen i estimem, perquè no som immortals i cada moment compta. 

Dídac Santisteban Viaplana

Dubtes estratègics per a la Independència

La relació entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana no ha estat la millor d'ençà que van decidir presentar-se per separat a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017. Cada formació política, després de l'1 i el 27 d'octubre de 2017, de l'aplicació del 155 i de l'empresonament i exili del Govern, va decidir plantejar estratègies diferents per arribar a la independència o, si més no, aconseguir fer un referèndum d'autodeterminació vinculant. El resultat electoral d'aquells comicis, que va obligar-los a entendre's per a governar, no els va fer posar-se d'acord en una estratègia unitària per a la continuïtat del Procés, i tota la legislatura se n'ha ressentit.

Tot i que ambdós espais polítics abracen l'opció de dialogar amb l'Estat per resoldre el conflicte polític català, la forma com encaren aquest diàleg és molt diferent. Esquerra Republicana sembla disposada a posar el diàleg per davant de tot, mentre que a Junts per Catalunya s'és més escèptic i es demanen garanties i concreció. Amb tot, també hi ha l'interès, sobretot per part d'Esquerra Republicana, de marcar perfil propi amb la voluntat d'arribar als votants dels Comuns i del PSC per, segons diuen, eixamplar la base de l'independentisme. A mi, però, l'estratègia d'Esquerra Republicana em suscita alguns dubtes que vull exposar.

D'una banda, està el fet que perquè el diàleg arribi allà on es vol arribar -en el nostre cas, a la independència o a un referèndum d'autodeterminació vinculant- cal poder pressionar quan faci falta, i amb què podem negociar els catalans? La força de la gent i unes institucions segures de sí mateixes disposades a plantar-se quan faci falta és l'únic que fins ara ha desbordat l'Estat, com es va demostrar els dies 1 i 3 d'octubre de 2017. I per a això fa falta unitat política i social en l'independentisme i una responsabilitat que vagi més enllà de l'habitual, quelcom que sembla que Esquerra Republicana ha decidit aparcar.

D'altra banda, està la qüestió d'eixamplar la base de l'independentisme, que trobo perillosa. Per què? Perquè és un error creure que votar un partit o un altre assegurarà o no el vot favorable en un referèndum d'autodeterminació. Si tot i ser independentista, allunyes el teu discurs de la independència, és probable que guanyis nous votants disposats a votar-te per la resta de polítiques que prediques, però que en un eventual referèndum d'autodeterminació o en unes eleccions plebiscitàries no et seguiran. De fet, el CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) ha publicat que un gruix significatiu dels votants d'Esquerra Republicana no són independentistes. Conclusió: eixamplar la base del partit no té perquè ser sinònim d'eixamplar la base de l'independentisme. Governar bé és imprescindible per ser creïble, però, per bé o per mal, la manera de fer nous independentistes és parlar de la independència, explicar-la i convèncer.

Aquests són els principals dubtes que em suscita l'estratègia d'Esquerra Republicana, però el debat sobre com continuar i culminar el Procés és ben obert. A parer meu, l'equilibri entre diàleg i fermesa, la unitat estratègica i uns lideratges sòlids i compromesos són el camí.

Dídac Santisteban Viaplana

Què passa amb el nacionalisme?

A Catalunya no són pocs els independentistes que es consideren a ells mateixos no-nacionalistes. Alguns ho fan perquè són independentistes circumstancials, que veuen la independència de Catalunya com una via per millorar la situació social, però que emocionalment també se senten espanyols o d'una altra nacionalitat. El que costa més d'entendre és per què hi ha independentistes que sí que compleixen amb el patró de nacionalistes catalans, però eviten anomenar-se o que se'ls anomeni així. Potser ho fan moguts pel rebuig que els suscita el nacionalisme espanyol, encara vinculat a valors franquistes i colonialistes. O potser per la influència d'ideologies com el marxisme, que històricament ha considerat el nacionalisme una barrera per a la lluita de classes. Tampoc ajuda el nacionalisme que actualment se'l relacioni, a escala global, amb personatges com Donald Trump o Jair Bolsonaro, que defensen uns valors buits i impropis del nostre temps. Ara bé, és realment justa aquesta imatge que s'està forjant del nacionalisme? Jo opino que no, que no ho és.

El diccionari (IEC) defineix el nacionalisme com a ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació; i nació, com a comunitat de persones que participen d'un sentiment d'identitat col·lectiva, a partir d'una sèrie de característiques compartides. Dues definicions de dos conceptes perfectament homologables a la nostra societat. A més, no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat-nació -com podria ser el nacionalisme espanyol-, que el nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides -com seria el cas de Catalunya-. En aquest sentit, crec que seria bo situar com a referents nacionalistes Ghandi o Mandela, que van lluitar per la unitat i la independència dels seus respectius països amb els Drets Humans per bandera, i deixar de relacionar el nacionalisme només amb aquells referents que no li fan justícia, com els abans esmentats Donald Trump o Jair Bolsonaro. També trobo encertat destacar la importància que té per a les persones el reconeixement de la identitat de cadascú, que en molts casos inclou el fet nacional, i que no sempre tenim prou en compte.

No sé què n'opinareu vosaltres, però jo espero que deixem de demonitzar el nacionalisme aviat. 

Dídac Santisteban Viaplana

La humilitat de la natura

El ritme atrafegat de les nostres vides ens fa oblidar, tot sovint, allò que també som: part de la natura. Òbviament, no som uns éssers vius més -som humans, animals racionals, fills de Déu, si es vol-, però tampoc som una altra cosa. Ens equivoquem quan ens allunyem de la natura, ja sigui d'una forma física o psicològica, i ens capfiquem en el món humà a part que, de vegades, ens pensem que hem estat capaços de construir. 

Necessitem la natura per viure: l'aigua, per hidratar-nos; l'oxigen que produeixen les plantes, els arbres i les algues, per respirar; els fruits i els altres animals, per menjar. També la roba, els mobles i la tecnologia que generem tenen, com tot plegat, un origen natural, encara que moltes vegades sigui remot. Però necessitem la natura per a una cosa més: per a poder ser nosaltres mateixos. Creure'ns al marge de la natura quan en som una part indestriable és negar-nos una part imprescindible de nosaltres. Sense ella no podem estar al 100% de veritat. 

És habitual que aprofitem per anar a la muntanya o per baixar a veure el mar en la intimitat quan passem per un mal moment. O que, en el dia a dia, un simple cop de vent, veure passar un conill o deixar que la pluja ens atrapi, ens faci sentir bé. I tot això no és casualitat, però tampoc és màgic ni té res d'extraordinari. Quan sentim el contacte amb la natura, la pressió de la nostra forma de vida s'esvaeix. Encara que només sigui per uns instants, esdevenim conscients de la nostra veritable dimensió i la dels nostres problemes i pors. Rebem una cura d'humilitat. 

Dídac Santisteban Viaplana