El ritme atrafegat de les nostres vides ens fa oblidar, tot sovint, allò que també som: part de la natura. Òbviament, no som uns éssers vius més -som humans, animals racionals, fills de Déu, si es vol-, però tampoc som una altra cosa. Ens equivoquem quan ens allunyem de la natura, ja sigui d'una forma física o psicològica, i ens capfiquem en el món humà a part que, de vegades, ens pensem que hem estat capaços de construir.
Necessitem la natura per viure: l'aigua, per hidratar-nos; l'oxigen que produeixen les plantes, els arbres i les algues, per respirar; els fruits i els altres animals, per menjar. També la roba, els mobles i la tecnologia que generem tenen, com tot plegat, un origen natural, encara que moltes vegades sigui remot. Però necessitem la natura per a una cosa més: per a poder ser nosaltres mateixos. Creure'ns al marge de la natura quan en som una part indestriable és negar-nos una part imprescindible de nosaltres. Sense ella no podem estar al 100% de veritat.
És habitual que aprofitem per anar a la muntanya o per baixar a veure el mar en la intimitat quan passem per un mal moment. O que, en el dia a dia, un simple cop de vent, veure passar un conill o deixar que la pluja ens atrapi, ens faci sentir bé. I tot això no és casualitat, però tampoc és màgic ni té res d'extraordinari. Quan sentim el contacte amb la natura, la pressió de la nostra forma de vida s'esvaeix. Encara que només sigui per uns instants, esdevenim conscients de la nostra veritable dimensió i la dels nostres problemes i pors. Rebem una cura d'humilitat.
Dídac Santisteban Viaplana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada