La Constitució Espanyola de 1978 sempre ha reconegut només un únic subjecte sobirà -que és Espanya-, però fins a la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2006, Catalunya se sentia respectada almenys políticament i els catalans pensàvem que podíem canalitzar les nostres aspiracions mitjançant els acords polítics. Va ser arran d'aquesta sentència, que va evidenciar que la via política tampoc era prou transitable, que l'aposta per l'autodeterminació de Catalunya va començar a créixer exponencialment. Aquest cop del Tribunal Constitucional, però, només va contribuir, a parer meu, a accelerar un debat que havia de sorgir tard o d'hora també de forma natural: la viabilitat d'una Catalunya independent en el marc de la Unió Europea. Durant segles, Catalunya ha cercat encaixar dignament dins d'Espanya per tal de gaudir d'un grau òptim d'autogovern sense deixar d'aprofitar l'oportunitat de ser part d'una potència internacional sòlida. Però aquest potencial internacionalment sòlid, actualment el representa la Unió Europea. Ser-ne un estat membre permetria Catalunya gaudir de sobirania plena, sense deixar de trobar-se dins d'una potència de primer nivell.
Amb aquesta situació i d'altres que s'arrossegaven històricament, una gran part de la societat catalana i la majoria de partits catalanistes van decidir-se finalment a apostar per l'autodeterminació de Catalunya el setembre del 2012, quan prop de dos milions de persones van aplegar-se en una multitudinària manifestació a Barcelona sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa". Aquest va ser l'inici de l'anomenat Procés, que el 2015 va portar, per primera vegada, a la configuració d'una majoria parlamentària independentista al Parlament de Catalunya i a una majoria de vots i escons a favor d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Ara bé, ni el creixement del nombre d'independentistes i de partidaris d'un referèndum, ni les reiterades peticions de diàleg, ni tampoc la pressió política exercida socialment i pel Govern de la Generalitat durant aquests dos anys, han fet virar el rígid i estèril posicionament de l'Estat. És més, després dels fets de l'1, el 3, el 10, i el 27 d'octubre del passat 2017, l'Estat només ha optat per reprimir una aspiració que els comicis forçats del 21 de desembre, malgrat la suspensió de les institucions catalanes, la criminalització de l'independentisme i el monopoli mediàtic de l'espanyolisme, van demostrar que continua latent.
Ara per ara, és complicat albirar quin serà el rumb que emprendrà Catalunya en els propers mesos i anys. Sembla que hem encetat l'era del simbolisme i no sabem on ens portarà. En simbòlica corre el perill de convertir-se la "República Catalana", després que els líders independentistes es convencessin de declarar la independència de Catalunya sense tenir clar com implementar-la. I en simbòlica corre el risc de convertir-se, també, la democràcia espanyola, després que es demostri cada dia que, per als poders de l'Estat, el segon article de la Constitució, el que parla de la indissoluble unitat de la nació espanyola, és més important que el primer punt del primer article de la Carta Magna, que disposa que Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Mentrestant, una gran part de la ciutadania de Catalunya continua demandant una solució satisfactòria que dignifiqui nacionalment Catalunya.
Amb aquesta situació i d'altres que s'arrossegaven històricament, una gran part de la societat catalana i la majoria de partits catalanistes van decidir-se finalment a apostar per l'autodeterminació de Catalunya el setembre del 2012, quan prop de dos milions de persones van aplegar-se en una multitudinària manifestació a Barcelona sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa". Aquest va ser l'inici de l'anomenat Procés, que el 2015 va portar, per primera vegada, a la configuració d'una majoria parlamentària independentista al Parlament de Catalunya i a una majoria de vots i escons a favor d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Ara bé, ni el creixement del nombre d'independentistes i de partidaris d'un referèndum, ni les reiterades peticions de diàleg, ni tampoc la pressió política exercida socialment i pel Govern de la Generalitat durant aquests dos anys, han fet virar el rígid i estèril posicionament de l'Estat. És més, després dels fets de l'1, el 3, el 10, i el 27 d'octubre del passat 2017, l'Estat només ha optat per reprimir una aspiració que els comicis forçats del 21 de desembre, malgrat la suspensió de les institucions catalanes, la criminalització de l'independentisme i el monopoli mediàtic de l'espanyolisme, van demostrar que continua latent.
Ara per ara, és complicat albirar quin serà el rumb que emprendrà Catalunya en els propers mesos i anys. Sembla que hem encetat l'era del simbolisme i no sabem on ens portarà. En simbòlica corre el perill de convertir-se la "República Catalana", després que els líders independentistes es convencessin de declarar la independència de Catalunya sense tenir clar com implementar-la. I en simbòlica corre el risc de convertir-se, també, la democràcia espanyola, després que es demostri cada dia que, per als poders de l'Estat, el segon article de la Constitució, el que parla de la indissoluble unitat de la nació espanyola, és més important que el primer punt del primer article de la Carta Magna, que disposa que Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Mentrestant, una gran part de la ciutadania de Catalunya continua demandant una solució satisfactòria que dignifiqui nacionalment Catalunya.
Dídac Santisteban Viaplana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada