Imperfecta justícia

Els jutges i magistrats dels diferents jutjats i tribunals d'arreu de l'Estat tenen encomanada la tasca de valorar la idoeneïtat d'uns fets -els que es presentin en cada cas- respecte del marc legal vigent i, si escau, imposar les penes que, també d'acord amb aquest marc legal, corresponguin. Així s'ha d'impartir, en principi, la justícia a Espanya i a la majoria de democràcies del món. Però realment això és justícia?

Els judicis serveixen per contraposar els diferents punts de vista sobre la qüestió objecte de litigi en cada cas. La part que aporta millors arguments i les proves més evidents és la que, si el judici ha comptat amb totes les garanties, ha d'acabar guanyant el cas. Però en el fet que una de les parts pugui aportar millors arguments i proves més evidents hi intervenen factors com la qualitat de la formació, l'experiència, l'astúcia, els recursos i la capacitat argumentadora dels operadors jurídics -la fiscalia i/o els advocats que intervenen en els judicis-. També posa de manifest que impartir justícia no és una ciència exacta el fet que en una instància judicial es pugui decidir una cosa i en una de diferent o de superior se'n pugui decidir la contrària, així com que la majoria de les normes tinguin una vocació de generalitat, fet que no permet incloure sota els seus paràmetres determinades particularitats de cada cas.

El sistema del que ens hem dotat per impartir justícia, doncs, és un sistema imperfecte on tot allò que es configura com una garantia per a les parts -el principi de contradicció, la possibilitat de recurs, la generalitat de les normes, etc.- demostra, al mateix temps, que no és possible una lectura jurídica objectiva d'uns fets objectivament comprovables. Malgrat tot, però, és el sistema que, segons sembla, ofereix més possibilitats d'èxit dels que coneixem, ja que ningú té, ara per ara, la capacitat de tenir la veritat absoluta (fins i tot d'unes imatges se'n poden treure diferents conclusions) ni tampoc de dirimir entre el bé i el mal d'una forma empírica. Ara bé, és per aquest mateix motiu -que el sistema del que ens hem dotat per impartir justícia és imperfecte- que la societat ha d'entendre que les sentències judicials poden ser posades en dubte i criticades obertament. I no dic això referint-me només a casos polèmics com el dels presos polítics catalans o el de la Manada, sinó per totes i cadascuna de les resolucions judicials que s'emeten. 

Impartir justícia, trobo, no és sinònim de fer justícia, ja que aquest últim és un concepte que evoca perfecció i que, en conseqüència, s'escapa de l'abast del que puguem fer els humans, que, per definició, som éssers imperfectes.

Dídac Santisteban Viaplana