El reggaetón és un estil de música que té els seus orígens a l'illa caribenya de Puerto Rico, concretament, als seus barris més humils. Tot i haver evolucionat fins a esdevenir un fenomen mundial, no ha deixat mai de rebre crítiques pel seu ritme sensual, pel perreo i per les seves lletres i melodies trencadores. Crítiques que moltes vegades tenen més a veure amb prejudicis, que no pas amb raons fundades. Com a persona que ha produït i composat cançons de reggaetón, trobo necessari enfrontar determinades opinions que embruten el treball de tants artistes d'arreu del món.
No són poques les vegades que he hagut de sentir dir que el reggaetón és un gènere musical de segona, degut a la simplicitat que tot sovint tenen els seus beats, les seves bases instrumentals. Però que jo sàpiga, cap productor de reggaetón pretén comparar-se amb cap virtuós de la música. El reggaetón és una música feta per ballar i, per tant, té molt més sentit valorar la qualitat dels beats d'aquest estil de música en funció de si acompleixen o no aquest objectiu, que fer-ho a partir de comparacions amb gèneres musicals de naturalesa més complexa. Al cap i a la fi, siguin més o menys complexos, els beats de reggaetón es composen, com la majoria de la música contemporània, a partir d'uns acords, uns baixos, una percussió i diverses melodies.
Així mateix, és fàcil escoltar crítiques respecte de les lletres de reggaetón, per la seva suposada simplicitat, com passa amb els beats, però també pel seu contingut. I és que és cert, com es diu, que hi ha cançons de reggaetón que objectivitzen la dona, i cal denunciar-ho, com quan passa, perquè també passa, a la resta de gèneres musicals. Però no s'ha de confondre, com es fa moltes vegades, l'objectivització de la dona, amb el fet que nombroses cançons d'aquest estil de música siguin explícites sexualment, que és quelcom que, ens agradi més o menys, no hauria de ser censurable. També estaria bé que no ens obssessionéssim amb la literalitat d'algunes metàfores que tenen el seu orígen a Llatinoamèrica i que a Europa poden no tenir el mateix significat.
A aquestes crítiques, encara cal afegir-n'hi una altra de recurrent: la crítica per l'ús d'efectes d'afinació i metal·lització de la veu que utilitzen molts artistes de reggaetón, a l'hora de gravar les seves cançons. És una característica d'aquest estil de música, com ho és en altres gèneres musicals fer falset o trencar la veu, però hi ha qui aprofita per posar en qüestió el talent o els coneixements musicals dels artistes de reggaetón, com si aquest fos un índex exacte per fer aquest tipus d'afirmacions, o com si no hi hagués a tots els gèneres musicals artistes amb més o menys talent o amb més o menys coneixements musicals.
Les crítiques més acarnissades al reggaetón sempre les he sentides de persones que desconeixen l'evolució d'aquest estil de música, la trajectòria dels seus artistes més influents -que no sempre els més destacats-, i que tampoc saben quin és el procés d'elaboració d'una cançó de reggaetón. En ocasions, penso que en tot plegat hi ha un component classista, que si contra el reggaetón s'hi val tot és perquè ve d'on ve.
No són poques les vegades que he hagut de sentir dir que el reggaetón és un gènere musical de segona, degut a la simplicitat que tot sovint tenen els seus beats, les seves bases instrumentals. Però que jo sàpiga, cap productor de reggaetón pretén comparar-se amb cap virtuós de la música. El reggaetón és una música feta per ballar i, per tant, té molt més sentit valorar la qualitat dels beats d'aquest estil de música en funció de si acompleixen o no aquest objectiu, que fer-ho a partir de comparacions amb gèneres musicals de naturalesa més complexa. Al cap i a la fi, siguin més o menys complexos, els beats de reggaetón es composen, com la majoria de la música contemporània, a partir d'uns acords, uns baixos, una percussió i diverses melodies.
Així mateix, és fàcil escoltar crítiques respecte de les lletres de reggaetón, per la seva suposada simplicitat, com passa amb els beats, però també pel seu contingut. I és que és cert, com es diu, que hi ha cançons de reggaetón que objectivitzen la dona, i cal denunciar-ho, com quan passa, perquè també passa, a la resta de gèneres musicals. Però no s'ha de confondre, com es fa moltes vegades, l'objectivització de la dona, amb el fet que nombroses cançons d'aquest estil de música siguin explícites sexualment, que és quelcom que, ens agradi més o menys, no hauria de ser censurable. També estaria bé que no ens obssessionéssim amb la literalitat d'algunes metàfores que tenen el seu orígen a Llatinoamèrica i que a Europa poden no tenir el mateix significat.
A aquestes crítiques, encara cal afegir-n'hi una altra de recurrent: la crítica per l'ús d'efectes d'afinació i metal·lització de la veu que utilitzen molts artistes de reggaetón, a l'hora de gravar les seves cançons. És una característica d'aquest estil de música, com ho és en altres gèneres musicals fer falset o trencar la veu, però hi ha qui aprofita per posar en qüestió el talent o els coneixements musicals dels artistes de reggaetón, com si aquest fos un índex exacte per fer aquest tipus d'afirmacions, o com si no hi hagués a tots els gèneres musicals artistes amb més o menys talent o amb més o menys coneixements musicals.
Les crítiques més acarnissades al reggaetón sempre les he sentides de persones que desconeixen l'evolució d'aquest estil de música, la trajectòria dels seus artistes més influents -que no sempre els més destacats-, i que tampoc saben quin és el procés d'elaboració d'una cançó de reggaetón. En ocasions, penso que en tot plegat hi ha un component classista, que si contra el reggaetón s'hi val tot és perquè ve d'on ve.
Dídac Santisteban Viaplana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada