Microcatalanofòbia

Així com existeix el micromasclisme o el microracisme, podríem dir que a casa nostra també existeix la microcatalanofòbia, la catalanofòbia normalitzada socialment. Aquella catalanofòbia que s'amaga darrere de comentaris o actituds aparentment inofensives, però que en realitat suposen un menyspreu cap a la llengua i la cultura catalanes. Preguntes impertinents, acudits, apreciacions absurdes, tot plegat acompanyat sovint d'un "no es por nada pero...", són només un exemple d'un fenomen que té mil cares. També podríem qualificar de microcatalanofòbia les expressions de sorpresa, neguit o burla cap a tot allò genuïnament català, que es camuflen sota l'aparença de simpàtiques o divertides.

De microcatalanofòbia en trobem a tot arreu, al carrer, a la televisió, a l'escola, a la feina..., però també dins de la família o en el nostre grup d'amics. És una xacra que patim cada dia. I si conviu amb nosaltres sense problema és, sobretot, pel complex d'inferioritat que sentim com a catalans, que fa que callem o que riguem la gracieta, quan en realitat ens estan discriminant. Es tracta d'un complex que s'ha gestat durant més de 300 anys d'intenses campanyes, més o menys organitzades, per anorrear la identitat catalana. Unes campanyes militars, polítiques, mediàtiques, etc. que no han aconseguit el seu objectiu de manera immediata, però que han donat lloc a aquest complex d'inferioritat, que pot acabar fent molt més mal a llarg termini.

La microcatlanofòbia és una forma de discriminació més potent del que pensem i, per aquest motiu, cal que superem els nostres complexos com sigui i la denunciem. Ser conscients del greuge que suposa la microcatalanofòbia és importantíssim, tota una fita que fa anys, quan vivíem al món de iupi dels governs tripartits, semblava impossible, però només amb això no n'hi ha prou. És imprescindible passar a l'acció i frenar taxativament qualsevol tipus de discriminació. Ningú ho farà per nosaltres i ens hi va bona part de tot allò que som.

Dídac Santisteban Viaplana