Què passa amb el nacionalisme?

A Catalunya no són pocs els independentistes que es consideren a ells mateixos no-nacionalistes. Alguns ho fan perquè són independentistes circumstancials, que veuen la independència de Catalunya com una via per millorar la situació social, però que emocionalment també se senten espanyols o d'una altra nacionalitat. El que costa més d'entendre és per què hi ha independentistes que sí que compleixen amb el patró de nacionalistes catalans, però eviten anomenar-se o que se'ls anomeni així. Potser ho fan moguts pel rebuig que els suscita el nacionalisme espanyol, encara vinculat a valors franquistes i colonialistes. O potser per la influència d'ideologies com el marxisme, que històricament ha considerat el nacionalisme una barrera per a la lluita de classes. Tampoc ajuda el nacionalisme que actualment se'l relacioni, a escala global, amb personatges com Donald Trump o Jair Bolsonaro, que defensen uns valors buits i impropis del nostre temps. Ara bé, és realment justa aquesta imatge que s'està forjant del nacionalisme? Jo opino que no, que no ho és.

El diccionari (IEC) defineix el nacionalisme com a ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació; i nació, com a comunitat de persones que participen d'un sentiment d'identitat col·lectiva, a partir d'una sèrie de característiques compartides. Dues definicions de dos conceptes perfectament homologables a la nostra societat. A més, no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat-nació -com podria ser el nacionalisme espanyol-, que el nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides -com seria el cas de Catalunya-. En aquest sentit, crec que seria bo situar com a referents nacionalistes Ghandi o Mandela, que van lluitar per la unitat i la independència dels seus respectius països amb els Drets Humans per bandera, i deixar de relacionar el nacionalisme només amb aquells referents que no li fan justícia, com els abans esmentats Donald Trump o Jair Bolsonaro. També trobo encertat destacar la importància que té per a les persones el reconeixement de la identitat de cadascú, que en molts casos inclou el fet nacional, i que no sempre tenim prou en compte.

No sé què n'opinareu vosaltres, però jo espero que deixem de demonitzar el nacionalisme aviat. 

Dídac Santisteban Viaplana

La humilitat de la natura

El ritme atrafegat de les nostres vides ens fa oblidar, tot sovint, allò que també som: part de la natura. Òbviament, no som uns éssers vius més -som humans, animals racionals, fills de Déu, si es vol-, però tampoc som una altra cosa. Ens equivoquem quan ens allunyem de la natura, ja sigui d'una forma física o psicològica, i ens capfiquem en el món humà a part que, de vegades, ens pensem que hem estat capaços de construir. 

Necessitem la natura per viure: l'aigua, per hidratar-nos; l'oxigen que produeixen les plantes, els arbres i les algues, per respirar; els fruits i els altres animals, per menjar. També la roba, els mobles i la tecnologia que generem tenen, com tot plegat, un origen natural, encara que moltes vegades sigui remot. Però necessitem la natura per a una cosa més: per a poder ser nosaltres mateixos. Creure'ns al marge de la natura quan en som una part indestriable és negar-nos una part imprescindible de nosaltres. Sense ella no podem estar al 100% de veritat. 

És habitual que aprofitem per anar a la muntanya o per baixar a veure el mar en la intimitat quan passem per un mal moment. O que, en el dia a dia, un simple cop de vent, veure passar un conill o deixar que la pluja ens atrapi, ens faci sentir bé. I tot això no és casualitat, però tampoc és màgic ni té res d'extraordinari. Quan sentim el contacte amb la natura, la pressió de la nostra forma de vida s'esvaeix. Encara que només sigui per uns instants, esdevenim conscients de la nostra veritable dimensió i la dels nostres problemes i pors. Rebem una cura d'humilitat. 

Dídac Santisteban Viaplana

El valor de les humanitats

Vivim en l'edat Contemporània, una etapa històrica que va iniciar-se el 1789, amb la Revolució Francesa. Però malgrat el nom, la societat actual té molt poc a veure amb la d'aquell temps. Els reptes que ens planteja el nostre present i futur són totalment diferents. Internet ha canviat la nostra forma de relacionar-nos, comunicar-nos o aprendre, i la intel·ligència artificial sembla que aviat arribarà per canviar tota la resta. I jo em pregunto: ens estem preparant bé?

Sovint sentim parlar de la destrucció d'ocupació que podria comportar la robotització massiva de processos productius. També sentim a dir, cada vegada més, que serà possible, fins i tot, que la intel·ligència artificial assumeixi aquelles professions que ens requereixen anys d'estudi. Les relacions sexuals entre persones i robots ja comencen a ser una realitat. Etcètera, etcètera, etcètera. 

El futur pròxim ens inquieta, en veure'ns inútils davant d'uns éssers -els robots- que ho sabran fer tot més ràpid, sense errades i, en el cas del sexe, per exemple, sense fer-se vells i lletjos. I que això ens inquieti, demostra, penso, fins a quin punt estem fent les coses malament. Ens valorem i valorem els altres per patrons que són aplicables a màquines, enlloc de ressaltar allò que ens fa únics, com a individus i com a espècie.

Necessitem tornar a posar les humanitats, l'art, la música, la cultura, al centre de tot. A les escoles, a les universitats, a la feina, a la vida. Es fa urgent que donem valor a allò imperfecte i que acabem d'una vegada amb la nostra obsessió per l'eficiència. 

Dídac Santisteban Viaplana