2020

Sens dubte, l'any 2020 serà un any que recordarem durant molt de temps. I no pel que ens pensàvem que el recordaríem quan li donàvem la benvinguda -hi havia qui apreciava en el número 2020 un simbolisme relacionat amb la simetria i la perfecció-. Aquest any ha estat molt intens, imprevisible i, per a molts, desgraciadament fatídic. La Covid-19 ha canviat el curs de les nostres vides. 

La pandèmia ha conquerit tot el planeta, de nord a sud i d'est a oest. Ha afectat països grans, petits, amb sistemes de salut robustos i de fireta, a tothom. Si bé la manera com s'ha combatut el virus ha estat diferent a cada lloc, a tot arreu ha causat estralls. Ara bé, per fortuna, sembla que, com amb qualsevol escull que s'ha trobat la humanitat en el seu camí, acabarem trobant una sortida a aquesta situació. Així doncs, sembla sensat fer-se la pregunta: després del coronavirus, què? El cert és que s'ha especulat molt sobre això: augment de les activitats i el comerç per internet; impuls de la intel·ligència artificial, amb els avantatges i riscos que comporta; etc.

A mi, però, hi ha algunes altres tendències que també m'agradaria que s'accentuessin. Una d'elles és el sentiment de pertinença als nostres pobles i ciutats, estiguin situats on estiguin situats i tinguin la forma que tinguin. Durant el confinament, i sobretot durant algunes fases del desconfinament, en les quals no podíem moure'ns dels nostres municipis, per força vam adonar-nos que cada tros de terra, cada metre quadrat, era valuós, estigués situat en una vall idíl·lica o en una zona fortament industrialitzada, i fora bo que no ho oblidéssim. Una altra cosa que confio que hàgim après i que tampoc oblidem, és a saber destriar allò essencial d'allò superflu, i a estimar més i millor aquells qui ens estimen i estimem, perquè no som immortals i cada moment compta. 

Dídac Santisteban Viaplana

Dubtes estratègics per a la Independència

La relació entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana no ha estat la millor d'ençà que van decidir presentar-se per separat a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017. Cada formació política, després de l'1 i el 27 d'octubre de 2017, de l'aplicació del 155 i de l'empresonament i exili del Govern, va decidir plantejar estratègies diferents per arribar a la independència o, si més no, aconseguir fer un referèndum d'autodeterminació vinculant. El resultat electoral d'aquells comicis, que va obligar-los a entendre's per a governar, no els va fer posar-se d'acord en una estratègia unitària per a la continuïtat del Procés, i tota la legislatura se n'ha ressentit.

Tot i que ambdós espais polítics abracen l'opció de dialogar amb l'Estat per resoldre el conflicte polític català, la forma com encaren aquest diàleg és molt diferent. Esquerra Republicana sembla disposada a posar el diàleg per davant de tot, mentre que a Junts per Catalunya s'és més escèptic i es demanen garanties i concreció. Amb tot, també hi ha l'interès, sobretot per part d'Esquerra Republicana, de marcar perfil propi amb la voluntat d'arribar als votants dels Comuns i del PSC per, segons diuen, eixamplar la base de l'independentisme. A mi, però, l'estratègia d'Esquerra Republicana em suscita alguns dubtes que vull exposar.

D'una banda, està el fet que perquè el diàleg arribi allà on es vol arribar -en el nostre cas, a la independència o a un referèndum d'autodeterminació vinculant- cal poder pressionar quan faci falta, i amb què podem negociar els catalans? La força de la gent i unes institucions segures de sí mateixes disposades a plantar-se quan faci falta és l'únic que fins ara ha desbordat l'Estat, com es va demostrar els dies 1 i 3 d'octubre de 2017. I per a això fa falta unitat política i social en l'independentisme i una responsabilitat que vagi més enllà de l'habitual, quelcom que sembla que Esquerra Republicana ha decidit aparcar.

D'altra banda, està la qüestió d'eixamplar la base de l'independentisme, que trobo perillosa. Per què? Perquè és un error creure que votar un partit o un altre assegurarà o no el vot favorable en un referèndum d'autodeterminació. Si tot i ser independentista, allunyes el teu discurs de la independència, és probable que guanyis nous votants disposats a votar-te per la resta de polítiques que prediques, però que en un eventual referèndum d'autodeterminació o en unes eleccions plebiscitàries no et seguiran. De fet, el CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) ha publicat que un gruix significatiu dels votants d'Esquerra Republicana no són independentistes. Conclusió: eixamplar la base del partit no té perquè ser sinònim d'eixamplar la base de l'independentisme. Governar bé és imprescindible per ser creïble, però, per bé o per mal, la manera de fer nous independentistes és parlar de la independència, explicar-la i convèncer.

Aquests són els principals dubtes que em suscita l'estratègia d'Esquerra Republicana, però el debat sobre com continuar i culminar el Procés és ben obert. A parer meu, l'equilibri entre diàleg i fermesa, la unitat estratègica i uns lideratges sòlids i compromesos són el camí.

Dídac Santisteban Viaplana

Què passa amb el nacionalisme?

A Catalunya no són pocs els independentistes que es consideren a ells mateixos no-nacionalistes. Alguns ho fan perquè són independentistes circumstancials, que veuen la independència de Catalunya com una via per millorar la situació social, però que emocionalment també se senten espanyols o d'una altra nacionalitat. El que costa més d'entendre és per què hi ha independentistes que sí que compleixen amb el patró de nacionalistes catalans, però eviten anomenar-se o que se'ls anomeni així. Potser ho fan moguts pel rebuig que els suscita el nacionalisme espanyol, encara vinculat a valors franquistes i colonialistes. O potser per la influència d'ideologies com el marxisme, que històricament ha considerat el nacionalisme una barrera per a la lluita de classes. Tampoc ajuda el nacionalisme que actualment se'l relacioni, a escala global, amb personatges com Donald Trump o Jair Bolsonaro, que defensen uns valors buits i impropis del nostre temps. Ara bé, és realment justa aquesta imatge que s'està forjant del nacionalisme? Jo opino que no, que no ho és.

El diccionari (IEC) defineix el nacionalisme com a ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació; i nació, com a comunitat de persones que participen d'un sentiment d'identitat col·lectiva, a partir d'una sèrie de característiques compartides. Dues definicions de dos conceptes perfectament homologables a la nostra societat. A més, no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat-nació -com podria ser el nacionalisme espanyol-, que el nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides -com seria el cas de Catalunya-. En aquest sentit, crec que seria bo situar com a referents nacionalistes Ghandi o Mandela, que van lluitar per la unitat i la independència dels seus respectius països amb els Drets Humans per bandera, i deixar de relacionar el nacionalisme només amb aquells referents que no li fan justícia, com els abans esmentats Donald Trump o Jair Bolsonaro. També trobo encertat destacar la importància que té per a les persones el reconeixement de la identitat de cadascú, que en molts casos inclou el fet nacional, i que no sempre tenim prou en compte.

No sé què n'opinareu vosaltres, però jo espero que deixem de demonitzar el nacionalisme aviat. 

Dídac Santisteban Viaplana

La humilitat de la natura

El ritme atrafegat de les nostres vides ens fa oblidar, tot sovint, allò que també som: part de la natura. Òbviament, no som uns éssers vius més -som humans, animals racionals, fills de Déu, si es vol-, però tampoc som una altra cosa. Ens equivoquem quan ens allunyem de la natura, ja sigui d'una forma física o psicològica, i ens capfiquem en el món humà a part que, de vegades, ens pensem que hem estat capaços de construir. 

Necessitem la natura per viure: l'aigua, per hidratar-nos; l'oxigen que produeixen les plantes, els arbres i les algues, per respirar; els fruits i els altres animals, per menjar. També la roba, els mobles i la tecnologia que generem tenen, com tot plegat, un origen natural, encara que moltes vegades sigui remot. Però necessitem la natura per a una cosa més: per a poder ser nosaltres mateixos. Creure'ns al marge de la natura quan en som una part indestriable és negar-nos una part imprescindible de nosaltres. Sense ella no podem estar al 100% de veritat. 

És habitual que aprofitem per anar a la muntanya o per baixar a veure el mar en la intimitat quan passem per un mal moment. O que, en el dia a dia, un simple cop de vent, veure passar un conill o deixar que la pluja ens atrapi, ens faci sentir bé. I tot això no és casualitat, però tampoc és màgic ni té res d'extraordinari. Quan sentim el contacte amb la natura, la pressió de la nostra forma de vida s'esvaeix. Encara que només sigui per uns instants, esdevenim conscients de la nostra veritable dimensió i la dels nostres problemes i pors. Rebem una cura d'humilitat. 

Dídac Santisteban Viaplana

El valor de les humanitats

Vivim en l'edat Contemporània, una etapa històrica que va iniciar-se el 1789, amb la Revolució Francesa. Però malgrat el nom, la societat actual té molt poc a veure amb la d'aquell temps. Els reptes que ens planteja el nostre present i futur són totalment diferents. Internet ha canviat la nostra forma de relacionar-nos, comunicar-nos o aprendre, i la intel·ligència artificial sembla que aviat arribarà per canviar tota la resta. I jo em pregunto: ens estem preparant bé?

Sovint sentim parlar de la destrucció d'ocupació que podria comportar la robotització massiva de processos productius. També sentim a dir, cada vegada més, que serà possible, fins i tot, que la intel·ligència artificial assumeixi aquelles professions que ens requereixen anys d'estudi. Les relacions sexuals entre persones i robots ja comencen a ser una realitat. Etcètera, etcètera, etcètera. 

El futur pròxim ens inquieta, en veure'ns inútils davant d'uns éssers -els robots- que ho sabran fer tot més ràpid, sense errades i, en el cas del sexe, per exemple, sense fer-se vells i lletjos. I que això ens inquieti, demostra, penso, fins a quin punt estem fent les coses malament. Ens valorem i valorem els altres per patrons que són aplicables a màquines, enlloc de ressaltar allò que ens fa únics, com a individus i com a espècie.

Necessitem tornar a posar les humanitats, l'art, la música, la cultura, al centre de tot. A les escoles, a les universitats, a la feina, a la vida. Es fa urgent que donem valor a allò imperfecte i que acabem d'una vegada amb la nostra obsessió per l'eficiència. 

Dídac Santisteban Viaplana

Que fàcil culpar Merkel

Sembla que Àngela Merkel, la totpoderosa cancellera alemanya, podria estar-se plantejant no tornar-se a presentar a la reelecció, després de deu anys al capdavant del país. Però, tan si plega com si no, és evident que serà un personatge polític difícil d'oblidar. Mentre la crisi econòmica s'ha cobrat les carreres polítiques de la majoria de mandataris europeus, Merkel ha sobreviscut. No ha pogut evitar, però, guanyar-se una fama d'inflexible i, fins i tot, d'insensible, de gran part de la opinió pública dels països europeus del Mediterrani. Però és justa aquesta fama?

És cert que la cancellera alemanya ha estat una de les principals impulsores de les polítiques d'austeritat a la Zona Euro, els darrers anys. Però això no ha estat perquè sí. La pertinença a l'Euro comporta beneficis i obligacions. Unes obligacions amb les quals Alemanya sempre ha complert, però els països del sud d'Europa, no. Així, fa uns anys, mentre Alemanya, amb uns comptes sanejats, advocava per un Euro fort, països com Espanya o Grècia maldaven perquè el Banc Central Europeu abaixés els tipus d'interès -el preu del diner-, per tal de tenir més liquiditat i evitar el rescat o la fallida.

Amb aquest context, s'entendria perfectament que, ja que formem part d'una unió, Alemanya renunciés a determinades aspiracions, perquè la resta de "companys endarrerits" poguessin "arribar a destí". Però si ens posem a valorar per què els països del sud d'Europa tenen la situació que tenen, potser entendrem més la suposada manca d'empatia de Merkel. I és que els països del sud d'Europa no són països pobres, sinó països on els governants no han fet les coses bé. Durant anys, a Espanya, per exemple, s'han dut a terme polítiques curt-terministes i electoralistes (s'ha invertit en aeroports sense avions, en línies d'AVE sense passatgers, autopistes sense cotxes, etc., al mateix temps que no s'han dut a terme inversions tan necessàries per al desenvolupament com el Corredor Mediterrani, ni tampoc s'ha invertit prou en sectors de futur). La corrupució generalitzada també ha estat una xacra per a aquests països, i a Grècia, a més, el govern va falsejar els comptes durant anys.

Malgrat tot, finalment, el Banc Central Europeu, de la mà del seu president Mario Draghi, va decidir-se, fa un temps, a abaixar els tipus d'interès, donant, així, als països del sud d'Europa, el marge que demanaven per adaptar-se. Va abaixar-los, però, amb data de caducitat. Una data de caducitat que s'apropa, sense que les polítiques econòmiques d'aquests països hagin millorat en allò substancial i, en conseqüència, el deute públic continua en alça i el dèficit no acaba de reduir-se com caldria. Així que no, no tot és culpa de Merkel.

Dídac Santisteban Viaplana

Microcatalanofòbia

Així com existeix el micromasclisme o el microracisme, podríem dir que a casa nostra també existeix la microcatalanofòbia, la catalanofòbia normalitzada socialment. Aquella catalanofòbia que s'amaga darrere de comentaris o actituds aparentment inofensives, però que en realitat suposen un menyspreu cap a la llengua i la cultura catalanes. Preguntes impertinents, acudits, apreciacions absurdes, tot plegat acompanyat sovint d'un "no es por nada pero...", són només un exemple d'un fenomen que té mil cares. També podríem qualificar de microcatalanofòbia les expressions de sorpresa, neguit o burla cap a tot allò genuïnament català, que es camuflen sota l'aparença de simpàtiques o divertides.

De microcatalanofòbia en trobem a tot arreu, al carrer, a la televisió, a l'escola, a la feina..., però també dins de la família o en el nostre grup d'amics. És una xacra que patim cada dia. I si conviu amb nosaltres sense problema és, sobretot, pel complex d'inferioritat que sentim com a catalans, que fa que callem o que riguem la gracieta, quan en realitat ens estan discriminant. Es tracta d'un complex que s'ha gestat durant més de 300 anys d'intenses campanyes, més o menys organitzades, per anorrear la identitat catalana. Unes campanyes militars, polítiques, mediàtiques, etc. que no han aconseguit el seu objectiu de manera immediata, però que han donat lloc a aquest complex d'inferioritat, que pot acabar fent molt més mal a llarg termini.

La microcatlanofòbia és una forma de discriminació més potent del que pensem i, per aquest motiu, cal que superem els nostres complexos com sigui i la denunciem. Ser conscients del greuge que suposa la microcatalanofòbia és importantíssim, tota una fita que fa anys, quan vivíem al món de iupi dels governs tripartits, semblava impossible, però només amb això no n'hi ha prou. És imprescindible passar a l'acció i frenar taxativament qualsevol tipus de discriminació. Ningú ho farà per nosaltres i ens hi va bona part de tot allò que som.

Dídac Santisteban Viaplana