El valor de les humanitats

Vivim en l'edat Contemporània, una etapa històrica que va iniciar-se el 1789, amb la Revolució Francesa. Però malgrat el nom, la societat actual té molt poc a veure amb la d'aquell temps. Els reptes que ens planteja el nostre present i futur són totalment diferents. Internet ha canviat la nostra forma de relacionar-nos, comunicar-nos o aprendre, i la intel·ligència artificial sembla que aviat arribarà per canviar tota la resta. I jo em pregunto: ens estem preparant bé?

Sovint sentim parlar de la destrucció d'ocupació que podria comportar la robotització massiva de processos productius. També sentim a dir, cada vegada més, que serà possible, fins i tot, que la intel·ligència artificial assumeixi aquelles professions que ens requereixen anys d'estudi. Les relacions sexuals entre persones i robots ja comencen a ser una realitat. Etcètera, etcètera, etcètera. 

El futur pròxim ens inquieta, en veure'ns inútils davant d'uns éssers -els robots- que ho sabran fer tot més ràpid, sense errades i, en el cas del sexe, per exemple, sense fer-se vells i lletjos. I que això ens inquieti, demostra, penso, fins a quin punt estem fent les coses malament. Ens valorem i valorem els altres per patrons que són aplicables a màquines, enlloc de ressaltar allò que ens fa únics, com a individus i com a espècie.

Necessitem tornar a posar les humanitats, l'art, la música, la cultura, al centre de tot. A les escoles, a les universitats, a la feina, a la vida. Es fa urgent que donem valor a allò imperfecte i que acabem d'una vegada amb la nostra obsessió per l'eficiència. 

Dídac Santisteban Viaplana

Que fàcil culpar Merkel

Sembla que Àngela Merkel, la totpoderosa cancellera alemanya, podria estar-se plantejant no tornar-se a presentar a la reelecció, després de deu anys al capdavant del país. Però, tan si plega com si no, és evident que serà un personatge polític difícil d'oblidar. Mentre la crisi econòmica s'ha cobrat les carreres polítiques de la majoria de mandataris europeus, Merkel ha sobreviscut. No ha pogut evitar, però, guanyar-se una fama d'inflexible i, fins i tot, d'insensible, de gran part de la opinió pública dels països europeus del Mediterrani. Però és justa aquesta fama?

És cert que la cancellera alemanya ha estat una de les principals impulsores de les polítiques d'austeritat a la Zona Euro, els darrers anys. Però això no ha estat perquè sí. La pertinença a l'Euro comporta beneficis i obligacions. Unes obligacions amb les quals Alemanya sempre ha complert, però els països del sud d'Europa, no. Així, fa uns anys, mentre Alemanya, amb uns comptes sanejats, advocava per un Euro fort, països com Espanya o Grècia maldaven perquè el Banc Central Europeu abaixés els tipus d'interès -el preu del diner-, per tal de tenir més liquiditat i evitar el rescat o la fallida.

Amb aquest context, s'entendria perfectament que, ja que formem part d'una unió, Alemanya renunciés a determinades aspiracions, perquè la resta de "companys endarrerits" poguessin "arribar a destí". Però si ens posem a valorar per què els països del sud d'Europa tenen la situació que tenen, potser entendrem més la suposada manca d'empatia de Merkel. I és que els països del sud d'Europa no són països pobres, sinó països on els governants no han fet les coses bé. Durant anys, a Espanya, per exemple, s'han dut a terme polítiques curt-terministes i electoralistes (s'ha invertit en aeroports sense avions, en línies d'AVE sense passatgers, autopistes sense cotxes, etc., al mateix temps que no s'han dut a terme inversions tan necessàries per al desenvolupament com el Corredor Mediterrani, ni tampoc s'ha invertit prou en sectors de futur). La corrupució generalitzada també ha estat una xacra per a aquests països, i a Grècia, a més, el govern va falsejar els comptes durant anys.

Malgrat tot, finalment, el Banc Central Europeu, de la mà del seu president Mario Draghi, va decidir-se, fa un temps, a abaixar els tipus d'interès, donant, així, als països del sud d'Europa, el marge que demanaven per adaptar-se. Va abaixar-los, però, amb data de caducitat. Una data de caducitat que s'apropa, sense que les polítiques econòmiques d'aquests països hagin millorat en allò substancial i, en conseqüència, el deute públic continua en alça i el dèficit no acaba de reduir-se com caldria. Així que no, no tot és culpa de Merkel.

Dídac Santisteban Viaplana

Microcatalanofòbia

Així com existeix el micromasclisme o el microracisme, podríem dir que a casa nostra també existeix la microcatalanofòbia, la catalanofòbia normalitzada socialment. Aquella catalanofòbia que s'amaga darrere de comentaris o actituds aparentment inofensives, però que en realitat suposen un menyspreu cap a la llengua i la cultura catalanes. Preguntes impertinents, acudits, apreciacions absurdes, tot plegat acompanyat sovint d'un "no es por nada pero...", són només un exemple d'un fenomen que té mil cares. També podríem qualificar de microcatalanofòbia les expressions de sorpresa, neguit o burla cap a tot allò genuïnament català, que es camuflen sota l'aparença de simpàtiques o divertides.

De microcatalanofòbia en trobem a tot arreu, al carrer, a la televisió, a l'escola, a la feina..., però també dins de la família o en el nostre grup d'amics. És una xacra que patim cada dia. I si conviu amb nosaltres sense problema és, sobretot, pel complex d'inferioritat que sentim com a catalans, que fa que callem o que riguem la gracieta, quan en realitat ens estan discriminant. Es tracta d'un complex que s'ha gestat durant més de 300 anys d'intenses campanyes, més o menys organitzades, per anorrear la identitat catalana. Unes campanyes militars, polítiques, mediàtiques, etc. que no han aconseguit el seu objectiu de manera immediata, però que han donat lloc a aquest complex d'inferioritat, que pot acabar fent molt més mal a llarg termini.

La microcatlanofòbia és una forma de discriminació més potent del que pensem i, per aquest motiu, cal que superem els nostres complexos com sigui i la denunciem. Ser conscients del greuge que suposa la microcatalanofòbia és importantíssim, tota una fita que fa anys, quan vivíem al món de iupi dels governs tripartits, semblava impossible, però només amb això no n'hi ha prou. És imprescindible passar a l'acció i frenar taxativament qualsevol tipus de discriminació. Ningú ho farà per nosaltres i ens hi va bona part de tot allò que som.

Dídac Santisteban Viaplana

Reggaetón i classisme

El reggaetón és un estil de música que té els seus orígens a l'illa caribenya de Puerto Rico, concretament, als seus barris més humils. Tot i haver evolucionat fins a esdevenir un fenomen mundial, no ha deixat mai de rebre crítiques pel seu ritme sensual, pel perreo i per les seves lletres i melodies trencadores. Crítiques que moltes vegades tenen més a veure amb prejudicis, que no pas amb raons fundades. Com a persona que ha produït i composat cançons de reggaetón, trobo necessari enfrontar determinades opinions que embruten el treball de tants artistes d'arreu del món.

No són poques les vegades que he hagut de sentir dir que el reggaetón és un gènere musical de segona, degut a la simplicitat que tot sovint tenen els seus beats, les seves bases instrumentals. Però que jo sàpiga, cap productor de reggaetón pretén comparar-se amb cap virtuós de la música. El reggaetón és una música feta per ballar i, per tant, té molt més sentit valorar la qualitat dels beats d'aquest estil de música en funció de si acompleixen o no aquest objectiu, que fer-ho a partir de comparacions amb gèneres musicals de naturalesa més complexa. Al cap i a la fi, siguin més o menys complexos, els beats de reggaetón es composen, com la majoria de la música contemporània, a partir d'uns acords, uns baixos, una percussió i diverses melodies.

Així mateix, és fàcil escoltar crítiques respecte de les lletres de reggaetón, per la seva suposada simplicitat, com passa amb els beats, però també pel seu contingut. I és que és cert, com es diu, que hi ha cançons de reggaetón que objectivitzen la dona, i cal denunciar-ho, com quan passa, perquè també passa, a la resta de gèneres musicals. Però no s'ha de confondre, com es fa moltes vegades, l'objectivització de la dona, amb el fet que nombroses cançons d'aquest estil de música siguin explícites sexualment, que és quelcom que, ens agradi més o menys, no hauria de ser censurable. També estaria bé que no ens obssessionéssim amb la literalitat d'algunes metàfores que tenen el seu orígen a Llatinoamèrica i que a Europa poden no tenir el mateix significat.

A aquestes crítiques, encara cal afegir-n'hi una altra de recurrent: la crítica per l'ús d'efectes d'afinació i metal·lització de la veu que utilitzen molts artistes de reggaetón, a l'hora de gravar les seves cançons. És una característica d'aquest estil de música, com ho és en altres gèneres musicals fer falset o trencar la veu, però hi ha qui aprofita per posar en qüestió el talent o els coneixements musicals dels artistes de reggaetón, com si aquest fos un índex exacte per fer aquest tipus d'afirmacions, o com si no hi hagués a tots els gèneres musicals artistes amb més o menys talent o amb més o menys coneixements musicals.

Les crítiques més acarnissades al reggaetón sempre les he sentides de persones que desconeixen l'evolució d'aquest estil de música, la trajectòria dels seus artistes més influents -que no sempre els més destacats-, i que tampoc saben quin és el procés d'elaboració d'una cançó de reggaetón. En ocasions, penso que en tot plegat hi ha un component classista, que si contra el reggaetón s'hi val tot és perquè ve d'on ve.

Dídac Santisteban Viaplana

Imperfecta justícia

Els jutges i magistrats dels diferents jutjats i tribunals d'arreu de l'Estat tenen encomanada la tasca de valorar la idoeneïtat d'uns fets -els que es presentin en cada cas- respecte del marc legal vigent i, si escau, imposar les penes que, també d'acord amb aquest marc legal, corresponguin. Així s'ha d'impartir, en principi, la justícia a Espanya i a la majoria de democràcies del món. Però realment això és justícia?

Els judicis serveixen per contraposar els diferents punts de vista sobre la qüestió objecte de litigi en cada cas. La part que aporta millors arguments i les proves més evidents és la que, si el judici ha comptat amb totes les garanties, ha d'acabar guanyant el cas. Però en el fet que una de les parts pugui aportar millors arguments i proves més evidents hi intervenen factors com la qualitat de la formació, l'experiència, l'astúcia, els recursos i la capacitat argumentadora dels operadors jurídics -la fiscalia i/o els advocats que intervenen en els judicis-. També posa de manifest que impartir justícia no és una ciència exacta el fet que en una instància judicial es pugui decidir una cosa i en una de diferent o de superior se'n pugui decidir la contrària, així com que la majoria de les normes tinguin una vocació de generalitat, fet que no permet incloure sota els seus paràmetres determinades particularitats de cada cas.

El sistema del que ens hem dotat per impartir justícia, doncs, és un sistema imperfecte on tot allò que es configura com una garantia per a les parts -el principi de contradicció, la possibilitat de recurs, la generalitat de les normes, etc.- demostra, al mateix temps, que no és possible una lectura jurídica objectiva d'uns fets objectivament comprovables. Malgrat tot, però, és el sistema que, segons sembla, ofereix més possibilitats d'èxit dels que coneixem, ja que ningú té, ara per ara, la capacitat de tenir la veritat absoluta (fins i tot d'unes imatges se'n poden treure diferents conclusions) ni tampoc de dirimir entre el bé i el mal d'una forma empírica. Ara bé, és per aquest mateix motiu -que el sistema del que ens hem dotat per impartir justícia és imperfecte- que la societat ha d'entendre que les sentències judicials poden ser posades en dubte i criticades obertament. I no dic això referint-me només a casos polèmics com el dels presos polítics catalans o el de la Manada, sinó per totes i cadascuna de les resolucions judicials que s'emeten. 

Impartir justícia, trobo, no és sinònim de fer justícia, ja que aquest últim és un concepte que evoca perfecció i que, en conseqüència, s'escapa de l'abast del que puguem fer els humans, que, per definició, som éssers imperfectes.

Dídac Santisteban Viaplana

La societat ofesa

És demolidor veure com moltes controvèrsies, fins i tot les aparentment més simples, acaben alterant tot tipus de relacions humanes, només perquè ha estat impossible asseure's, escoltar, parlar i entendre l'altre, perquè no ha estat possible deixar l'orgull de banda i partir de la base que els altres no ens volen malament. Ofendre'ns preventivament i desistir de fer un exercici d'empatia contribueix a crear un clima que dificulta l'entesa i, a més, normalment ens sumeix en una espiral que només engrandeix el conflicte. Malgrat tot, en la nostra societat, l'ofensa com a primera reacció sembla imposar-se cada vegada més a l'empatia i a les respostes assertives.

Un exemple de fins a quin punt s'ha generalitzat l'ofensa com a manera d'afrontar la diferència i ens hem tornat incapaços de posar-nos al lloc de les persones que ens envolten, el tenim amb l'enjudiciament de multitud de petites controvèrsies. Que cada vegada més la política del nostre país acabi decidint-se als tribunals, no és sinó una translació de quelcom que també passa en les esferes més personals. Ha esdevingut habitual que conflictes del dia a dia desemboquin en denúncies per calúmnies, injúries, amenaces o altres delictes que col·lapsen els jutjats. Però el dret penal és l'última ràtio del dret, un últim recurs pensat per a situacions molt més complexes i, per això, cada vegada són més els jutges que advoquen per deixar en mans de mediadors -persones que faciliten la comunicació entre les parts- la conclusió d'aquests casos tan poc substancials jurídicament. Així doncs, allò que hauria d'haver-se resolt parlant des d'un principi, acaba havent-se de resoldre, finalment, també parlant, però després de perdre temps, diners i d'haver-nos fet molt de mal entre nosaltres i a nosaltres mateixos. De veritat que tot això ens val la pena?

Segur que a la vida ens trobarem amb pols oposats impossibles de reconèixer-se mútuament, però estic convençut que ens adonarem que són molts menys dels que creiem i ens anirà molt millor si pensem en positiu i optem, com a mínim en primer terme, en lloc d'ofendre'ns, per tenir una voluntat sincera de d'empatia. Som inevitablement diferents, i si volem conviure lliurement i en pau hem de fer un esforç i escarrassar-nos per trobar raonable allò que plantegin els altres, sempre que s'emmarqui dins del sentit comú.

Dídac Santisteban Viaplana

Qüestió de dignitat

La Constitució Espanyola de 1978 sempre ha reconegut només un únic subjecte sobirà -que és Espanya-, però fins a la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2006, Catalunya se sentia respectada almenys políticament i els catalans pensàvem que podíem canalitzar les nostres aspiracions mitjançant els acords polítics. Va ser arran d'aquesta sentència, que va evidenciar que la via política tampoc era prou transitable, que l'aposta per l'autodeterminació de Catalunya va començar a créixer exponencialment. Aquest cop del Tribunal Constitucional, però, només va contribuir, a parer meu, a accelerar un debat que havia de sorgir tard o d'hora també de forma natural: la viabilitat d'una Catalunya independent en el marc de la Unió Europea. Durant segles, Catalunya ha cercat encaixar dignament dins d'Espanya per tal de gaudir d'un grau òptim d'autogovern sense deixar d'aprofitar l'oportunitat de ser part d'una potència internacional sòlida. Però aquest potencial internacionalment sòlid, actualment el representa la Unió Europea. Ser-ne un estat membre permetria Catalunya gaudir de sobirania plena, sense deixar de trobar-se dins d'una potència de primer nivell.

Amb aquesta situació i d'altres que s'arrossegaven històricament, una gran part de la societat catalana i la majoria de partits catalanistes van decidir-se finalment a apostar per l'autodeterminació de Catalunya el setembre del 2012, quan prop de dos milions de persones van aplegar-se en una multitudinària manifestació a Barcelona sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa". Aquest va ser l'inici de l'anomenat Procés, que el 2015 va portar, per primera vegada, a la configuració d'una majoria parlamentària independentista al Parlament de Catalunya i a una majoria de vots i escons a favor d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Ara bé, ni el creixement del nombre d'independentistes i de partidaris d'un referèndum, ni les reiterades peticions de diàleg, ni tampoc la pressió política exercida socialment i pel Govern de la Generalitat durant aquests dos anys, han fet virar el rígid i estèril posicionament de l'Estat. És més, després dels fets de l'1, el 3, el 10, i el 27 d'octubre del passat 2017, l'Estat només ha optat per reprimir una aspiració que els comicis forçats del 21 de desembre, malgrat la suspensió de les institucions catalanes, la criminalització de l'independentisme i el monopoli mediàtic de l'espanyolisme, van demostrar que continua latent.

Ara per ara, és complicat albirar quin serà el rumb que emprendrà Catalunya en els propers mesos i anys. Sembla que hem encetat l'era del simbolisme i no sabem on ens portarà. En simbòlica corre el perill de convertir-se la "República Catalana", després que els líders independentistes es convencessin de declarar la independència de Catalunya sense tenir clar com implementar-la. I en simbòlica corre el risc de convertir-se, també, la democràcia espanyola, després que es demostri cada dia que, per als poders de l'Estat, el segon article de la Constitució, el que parla de la indissoluble unitat de la nació espanyola, és més important que el primer punt del primer article de la Carta Magna, que disposa que Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Mentrestant, una gran part de la ciutadania de Catalunya continua demandant una solució satisfactòria que dignifiqui nacionalment Catalunya.

Dídac Santisteban Viaplana