Què passa amb el nacionalisme?

A Catalunya no són pocs els independentistes que es consideren a ells mateixos no-nacionalistes. Alguns ho fan perquè són independentistes circumstancials, que veuen la independència de Catalunya com una via per millorar la situació social, però que emocionalment també se senten espanyols o d'una altra nacionalitat. El que costa més d'entendre és per què hi ha independentistes que sí que compleixen amb el patró de nacionalistes catalans, però eviten anomenar-se o que se'ls anomeni així. Potser ho fan moguts pel rebuig que els suscita el nacionalisme espanyol, encara vinculat a valors franquistes i colonialistes. O potser per la influència d'ideologies com el marxisme, que històricament ha considerat el nacionalisme una barrera per a la lluita de classes. Tampoc ajuda el nacionalisme que actualment se'l relacioni, a escala global, amb personatges com Donald Trump o Jair Bolsonaro, que defensen uns valors buits i impropis del nostre temps. Ara bé, és realment justa aquesta imatge que s'està forjant del nacionalisme? Jo opino que no, que no ho és.

El diccionari (IEC) defineix el nacionalisme com a ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació; i nació, com a comunitat de persones que participen d'un sentiment d'identitat col·lectiva, a partir d'una sèrie de característiques compartides. Dues definicions de dos conceptes perfectament homologables a la nostra societat. A més, no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat-nació -com podria ser el nacionalisme espanyol-, que el nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides -com seria el cas de Catalunya-. En aquest sentit, crec que seria bo situar com a referents nacionalistes Ghandi o Mandela, que van lluitar per la unitat i la independència dels seus respectius països amb els Drets Humans per bandera, i deixar de relacionar el nacionalisme només amb aquells referents que no li fan justícia, com els abans esmentats Donald Trump o Jair Bolsonaro. També trobo encertat destacar la importància que té per a les persones el reconeixement de la identitat de cadascú, que en molts casos inclou el fet nacional, i que no sempre tenim prou en compte.

No sé què n'opinareu vosaltres, però jo espero que deixem de demonitzar el nacionalisme aviat. 

Dídac Santisteban Viaplana

La humilitat de la natura

El ritme atrafegat de les nostres vides ens fa oblidar, tot sovint, allò que també som: part de la natura. Òbviament, no som uns éssers vius més -som humans, animals racionals, fills de Déu, si es vol-, però tampoc som una altra cosa. Ens equivoquem quan ens allunyem de la natura, ja sigui d'una forma física o psicològica, i ens capfiquem en el món humà a part que, de vegades, ens pensem que hem estat capaços de construir. 

Necessitem la natura per viure: l'aigua, per hidratar-nos; l'oxigen que produeixen les plantes, els arbres i les algues, per respirar; els fruits i els altres animals, per menjar. També la roba, els mobles i la tecnologia que generem tenen, com tot plegat, un origen natural, encara que moltes vegades sigui remot. Però necessitem la natura per a una cosa més: per a poder ser nosaltres mateixos. Creure'ns al marge de la natura quan en som una part indestriable és negar-nos una part imprescindible de nosaltres. Sense ella no podem estar al 100% de veritat. 

És habitual que aprofitem per anar a la muntanya o per baixar a veure el mar en la intimitat quan passem per un mal moment. O que, en el dia a dia, un simple cop de vent, veure passar un conill o deixar que la pluja ens atrapi, ens faci sentir bé. I tot això no és casualitat, però tampoc és màgic ni té res d'extraordinari. Quan sentim el contacte amb la natura, la pressió de la nostra forma de vida s'esvaeix. Encara que només sigui per uns instants, esdevenim conscients de la nostra veritable dimensió i la dels nostres problemes i pors. Rebem una cura d'humilitat. 

Dídac Santisteban Viaplana

El valor de les humanitats

Vivim en l'edat Contemporània, una etapa històrica que va iniciar-se el 1789, amb la Revolució Francesa. Però malgrat el nom, la societat actual té molt poc a veure amb la d'aquell temps. Els reptes que ens planteja el nostre present i futur són totalment diferents. Internet ha canviat la nostra forma de relacionar-nos, comunicar-nos o aprendre, i la intel·ligència artificial sembla que aviat arribarà per canviar tota la resta. I jo em pregunto: ens estem preparant bé?

Sovint sentim parlar de la destrucció d'ocupació que podria comportar la robotització massiva de processos productius. També sentim a dir, cada vegada més, que serà possible, fins i tot, que la intel·ligència artificial assumeixi aquelles professions que ens requereixen anys d'estudi. Les relacions sexuals entre persones i robots ja comencen a ser una realitat. Etcètera, etcètera, etcètera. 

El futur pròxim ens inquieta, en veure'ns inútils davant d'uns éssers -els robots- que ho sabran fer tot més ràpid, sense errades i, en el cas del sexe, per exemple, sense fer-se vells i lletjos. I que això ens inquieti, demostra, penso, fins a quin punt estem fent les coses malament. Ens valorem i valorem els altres per patrons que són aplicables a màquines, enlloc de ressaltar allò que ens fa únics, com a individus i com a espècie.

Necessitem tornar a posar les humanitats, l'art, la música, la cultura, al centre de tot. A les escoles, a les universitats, a la feina, a la vida. Es fa urgent que donem valor a allò imperfecte i que acabem d'una vegada amb la nostra obsessió per l'eficiència. 

Dídac Santisteban Viaplana

Que fàcil culpar Merkel

Sembla que Àngela Merkel, la totpoderosa cancellera alemanya, podria estar-se plantejant no tornar-se a presentar a la reelecció, després de deu anys al capdavant del país. Però, tan si plega com si no, és evident que serà un personatge polític difícil d'oblidar. Mentre la crisi econòmica s'ha cobrat les carreres polítiques de la majoria de mandataris europeus, Merkel ha sobreviscut. No ha pogut evitar, però, guanyar-se una fama d'inflexible i, fins i tot, d'insensible, de gran part de la opinió pública dels països europeus del Mediterrani. Però és justa aquesta fama?

És cert que la cancellera alemanya ha estat una de les principals impulsores de les polítiques d'austeritat a la Zona Euro, els darrers anys. Però això no ha estat perquè sí. La pertinença a l'Euro comporta beneficis i obligacions. Unes obligacions amb les quals Alemanya sempre ha complert, però els països del sud d'Europa, no. Així, fa uns anys, mentre Alemanya, amb uns comptes sanejats, advocava per un Euro fort, països com Espanya o Grècia maldaven perquè el Banc Central Europeu abaixés els tipus d'interès -el preu del diner-, per tal de tenir més liquiditat i evitar el rescat o la fallida.

Amb aquest context, s'entendria perfectament que, ja que formem part d'una unió, Alemanya renunciés a determinades aspiracions, perquè la resta de "companys endarrerits" poguessin "arribar a destí". Però si ens posem a valorar per què els països del sud d'Europa tenen la situació que tenen, potser entendrem més la suposada manca d'empatia de Merkel. I és que els països del sud d'Europa no són països pobres, sinó països on els governants no han fet les coses bé. Durant anys, a Espanya, per exemple, s'han dut a terme polítiques curt-terministes i electoralistes (s'ha invertit en aeroports sense avions, en línies d'AVE sense passatgers, autopistes sense cotxes, etc., al mateix temps que no s'han dut a terme inversions tan necessàries per al desenvolupament com el Corredor Mediterrani, ni tampoc s'ha invertit prou en sectors de futur). La corrupució generalitzada també ha estat una xacra per a aquests països, i a Grècia, a més, el govern va falsejar els comptes durant anys.

Malgrat tot, finalment, el Banc Central Europeu, de la mà del seu president Mario Draghi, va decidir-se, fa un temps, a abaixar els tipus d'interès, donant, així, als països del sud d'Europa, el marge que demanaven per adaptar-se. Va abaixar-los, però, amb data de caducitat. Una data de caducitat que s'apropa, sense que les polítiques econòmiques d'aquests països hagin millorat en allò substancial i, en conseqüència, el deute públic continua en alça i el dèficit no acaba de reduir-se com caldria. Així que no, no tot és culpa de Merkel.

Dídac Santisteban Viaplana

Microcatalanofòbia

Així com existeix el micromasclisme o el microracisme, podríem dir que a casa nostra també existeix la microcatalanofòbia, la catalanofòbia normalitzada socialment. Aquella catalanofòbia que s'amaga darrere de comentaris o actituds aparentment inofensives, però que en realitat suposen un menyspreu cap a la llengua i la cultura catalanes. Preguntes impertinents, acudits, apreciacions absurdes, tot plegat acompanyat sovint d'un "no es por nada pero...", són només un exemple d'un fenomen que té mil cares. També podríem qualificar de microcatalanofòbia les expressions de sorpresa, neguit o burla cap a tot allò genuïnament català, que es camuflen sota l'aparença de simpàtiques o divertides.

De microcatalanofòbia en trobem a tot arreu, al carrer, a la televisió, a l'escola, a la feina..., però també dins de la família o en el nostre grup d'amics. És una xacra que patim cada dia. I si conviu amb nosaltres sense problema és, sobretot, pel complex d'inferioritat que sentim com a catalans, que fa que callem o que riguem la gracieta, quan en realitat ens estan discriminant. Es tracta d'un complex que s'ha gestat durant més de 300 anys d'intenses campanyes, més o menys organitzades, per anorrear la identitat catalana. Unes campanyes militars, polítiques, mediàtiques, etc. que no han aconseguit el seu objectiu de manera immediata, però que han donat lloc a aquest complex d'inferioritat, que pot acabar fent molt més mal a llarg termini.

La microcatlanofòbia és una forma de discriminació més potent del que pensem i, per aquest motiu, cal que superem els nostres complexos com sigui i la denunciem. Ser conscients del greuge que suposa la microcatalanofòbia és importantíssim, tota una fita que fa anys, quan vivíem al món de iupi dels governs tripartits, semblava impossible, però només amb això no n'hi ha prou. És imprescindible passar a l'acció i frenar taxativament qualsevol tipus de discriminació. Ningú ho farà per nosaltres i ens hi va bona part de tot allò que som.

Dídac Santisteban Viaplana

Reggaetón i classisme

El reggaetón és un estil de música que té els seus orígens a l'illa caribenya de Puerto Rico, concretament, als seus barris més humils. Tot i haver evolucionat fins a esdevenir un fenomen mundial, no ha deixat mai de rebre crítiques pel seu ritme sensual, pel perreo i per les seves lletres i melodies trencadores. Crítiques que moltes vegades tenen més a veure amb prejudicis, que no pas amb raons fundades. Com a persona que ha produït i composat cançons de reggaetón, trobo necessari enfrontar determinades opinions que embruten el treball de tants artistes d'arreu del món.

No són poques les vegades que he hagut de sentir dir que el reggaetón és un gènere musical de segona, degut a la simplicitat que tot sovint tenen els seus beats, les seves bases instrumentals. Però que jo sàpiga, cap productor de reggaetón pretén comparar-se amb cap virtuós de la música. El reggaetón és una música feta per ballar i, per tant, té molt més sentit valorar la qualitat dels beats d'aquest estil de música en funció de si acompleixen o no aquest objectiu, que fer-ho a partir de comparacions amb gèneres musicals de naturalesa més complexa. Al cap i a la fi, siguin més o menys complexos, els beats de reggaetón es composen, com la majoria de la música contemporània, a partir d'uns acords, uns baixos, una percussió i diverses melodies.

Així mateix, és fàcil escoltar crítiques respecte de les lletres de reggaetón, per la seva suposada simplicitat, com passa amb els beats, però també pel seu contingut. I és que és cert, com es diu, que hi ha cançons de reggaetón que objectivitzen la dona, i cal denunciar-ho, com quan passa, perquè també passa, a la resta de gèneres musicals. Però no s'ha de confondre, com es fa moltes vegades, l'objectivització de la dona, amb el fet que nombroses cançons d'aquest estil de música siguin explícites sexualment, que és quelcom que, ens agradi més o menys, no hauria de ser censurable. També estaria bé que no ens obssessionéssim amb la literalitat d'algunes metàfores que tenen el seu orígen a Llatinoamèrica i que a Europa poden no tenir el mateix significat.

A aquestes crítiques, encara cal afegir-n'hi una altra de recurrent: la crítica per l'ús d'efectes d'afinació i metal·lització de la veu que utilitzen molts artistes de reggaetón, a l'hora de gravar les seves cançons. És una característica d'aquest estil de música, com ho és en altres gèneres musicals fer falset o trencar la veu, però hi ha qui aprofita per posar en qüestió el talent o els coneixements musicals dels artistes de reggaetón, com si aquest fos un índex exacte per fer aquest tipus d'afirmacions, o com si no hi hagués a tots els gèneres musicals artistes amb més o menys talent o amb més o menys coneixements musicals.

Les crítiques més acarnissades al reggaetón sempre les he sentides de persones que desconeixen l'evolució d'aquest estil de música, la trajectòria dels seus artistes més influents -que no sempre els més destacats-, i que tampoc saben quin és el procés d'elaboració d'una cançó de reggaetón. En ocasions, penso que en tot plegat hi ha un component classista, que si contra el reggaetón s'hi val tot és perquè ve d'on ve.

Dídac Santisteban Viaplana

Imperfecta justícia

Els jutges i magistrats dels diferents jutjats i tribunals d'arreu de l'Estat tenen encomanada la tasca de valorar la idoeneïtat d'uns fets -els que es presentin en cada cas- respecte del marc legal vigent i, si escau, imposar les penes que, també d'acord amb aquest marc legal, corresponguin. Així s'ha d'impartir, en principi, la justícia a Espanya i a la majoria de democràcies del món. Però realment això és justícia?

Els judicis serveixen per contraposar els diferents punts de vista sobre la qüestió objecte de litigi en cada cas. La part que aporta millors arguments i les proves més evidents és la que, si el judici ha comptat amb totes les garanties, ha d'acabar guanyant el cas. Però en el fet que una de les parts pugui aportar millors arguments i proves més evidents hi intervenen factors com la qualitat de la formació, l'experiència, l'astúcia, els recursos i la capacitat argumentadora dels operadors jurídics -la fiscalia i/o els advocats que intervenen en els judicis-. També posa de manifest que impartir justícia no és una ciència exacta el fet que en una instància judicial es pugui decidir una cosa i en una de diferent o de superior se'n pugui decidir la contrària, així com que la majoria de les normes tinguin una vocació de generalitat, fet que no permet incloure sota els seus paràmetres determinades particularitats de cada cas.

El sistema del que ens hem dotat per impartir justícia, doncs, és un sistema imperfecte on tot allò que es configura com una garantia per a les parts -el principi de contradicció, la possibilitat de recurs, la generalitat de les normes, etc.- demostra, al mateix temps, que no és possible una lectura jurídica objectiva d'uns fets objectivament comprovables. Malgrat tot, però, és el sistema que, segons sembla, ofereix més possibilitats d'èxit dels que coneixem, ja que ningú té, ara per ara, la capacitat de tenir la veritat absoluta (fins i tot d'unes imatges se'n poden treure diferents conclusions) ni tampoc de dirimir entre el bé i el mal d'una forma empírica. Ara bé, és per aquest mateix motiu -que el sistema del que ens hem dotat per impartir justícia és imperfecte- que la societat ha d'entendre que les sentències judicials poden ser posades en dubte i criticades obertament. I no dic això referint-me només a casos polèmics com el dels presos polítics catalans o el de la Manada, sinó per totes i cadascuna de les resolucions judicials que s'emeten. 

Impartir justícia, trobo, no és sinònim de fer justícia, ja que aquest últim és un concepte que evoca perfecció i que, en conseqüència, s'escapa de l'abast del que puguem fer els humans, que, per definició, som éssers imperfectes.

Dídac Santisteban Viaplana